Una història que ens convida a acceptar els altres.

Diuen que la primera ostra era molt poruga. Moltíssim. Per això vivia tancada a la seva closca. Fins que un dia… Plif! Un granet de sorra va caure dins de casa i això els va canviar a tots dos per sempre.

No és possible viure sempre tancat en un mateix; la vida, la vida veritable, sorgeix davant nostre quan ens obrim i ens relacionem, amb les alegries i patiments que això pot comportar. D’una manera molt senzilla i tendra, La primera ostra ens parla de la necessitat d’obrir-nos al món i de com la nostra mirada pot fer brillar els altres i omplir-nos de llum de nosaltres mateixos.