El fenomen dels dimonis com a element associat a moltes festes de Mallorca ha experimentat aquests darrers anys un ressorgiment, amb una vitalitat extraordinària.

A les cançons dels dimonis, els versos ens diuen com és i què fa el dimoni. Recorden, per tant, la història, l’ordre social vigent durant segles i en fan burla o se’n serveixen com a excusa per a una pseudosubversió en uns límits marcats pel calendari de la festa, tot arribant fins i tot a la formulació de propostes de reestructuració de l’ordre secular (què fan els dimonis ballant dins el recinte del temple, què hi fan els proscrits per Déu dins la casa del Senyor?). La festa i la cançó són, ambdues, dinamisme i dialèctica. La cançonística del diable n’és de dinàmica i dialèctica, una acte col·lectiu de comunicació verbal i musical: un vell ritual que s’actualitza i que, des de la ficció còmplice que suposa cantar el dimoni, afavoreix una catarsi grupal joiosa, asserenadora i estimulant alhora.